dimarts, 13 d’abril del 2010
dimarts, 16 de març del 2010
miguel de lives
Els llibres i la vida
La mort de l'últim clàssic espanyol ha coincidit amb el col·lapse llibresc previ a Sant Jordi: les novetats editorials s'acumulen de mala manera damunt les taules dels periodistes que ens dediquem a això, i ens costa Déu i ajuda destriar el gra de la palla. I si hi ha un clàssic del futur colgat entre tanta paperassa?
Eva Piquer
"Tinc la menopausa però segueixo parint novel·les"
"M'angoixen les formes en què pugui presentar-se la mort, però no la mort en si mateixa. La idea de desaparèixer sense assabentar-me'n no em fa cap mena de por". M'ho va dir Miguel Delibes el maig del 1995, tres anys abans que fos operat d'un càncer de còlon (una malaltia que, segons ell, el va matar com a escriptor) i quinze anys abans que la seva mort deixés de ser una hipòtesi i omplís d'articles necrològics les pàgines de cultura dels diaris. "Estic jubilat de tot menys d'escriure. Per mania, continuo fent anar la ploma. M'ha arribat la menopausa però segueixo parint novel·les. No em preguntis com, però és així. Per sort, mantinc la ment clara", em deia l'autor en aquella entrevista.
D
La mort de l'últim clàssic espanyol ha coincidit amb el col·lapse llibresc previ a Sant Jordi: les novetats editorials s'acumulen de mala manera damunt les taules dels periodistes que ens dediquem a això, i ens costa Déu i ajuda destriar el gra de la palla. I si hi ha un clàssic del futur colgat entre tanta paperassa?
Eva Piquer
"Tinc la menopausa però segueixo parint novel·les"
"M'angoixen les formes en què pugui presentar-se la mort, però no la mort en si mateixa. La idea de desaparèixer sense assabentar-me'n no em fa cap mena de por". M'ho va dir Miguel Delibes el maig del 1995, tres anys abans que fos operat d'un càncer de còlon (una malaltia que, segons ell, el va matar com a escriptor) i quinze anys abans que la seva mort deixés de ser una hipòtesi i omplís d'articles necrològics les pàgines de cultura dels diaris. "Estic jubilat de tot menys d'escriure. Per mania, continuo fent anar la ploma. M'ha arribat la menopausa però segueixo parint novel·les. No em preguntis com, però és així. Per sort, mantinc la ment clara", em deia l'autor en aquella entrevista.
D
dimarts, 2 de març del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
dimarts, 9 de febrer del 2010
miguelhernanded
Miguel Hernández Gilabert (Orihuela, 12 de octubre de 1910 – Alicante, España, 28 de marzo de 1942) fue un poeta y dramaturgo de especial relevancia en la literatura española del siglo XX. Aunque tradicionalmente se le ha encuadrado en la generación del 36, Miguel Hernández mantuvo una mayor proximidad con la generación anterior hasta el punto de ser considerado por Dámaso Alonso como «genial epígono de la generación del 27».
Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz! Pablo Neruda
Recordar a Miguel Hernández que desapareció en la oscuridad y recordarlo a plena luz, es un deber de España, un deber de amor. Pocos poetas tan generosos y luminosos como el muchachón de Orihuela cuya estatua se levantará algún día entre los azahares de su dormida tierra. No tenía Miguel la luz cenital del Sur como los poetas rectilíneos de Andalucía sino una luz de tierra, de mañana pedregosa, luz espesa de panal despertando. Con esta materia dura como el oro, viva como la sangre, trazó su poesía duradera. ¡Y éste fue el hombre que aquel momento de España desterró a la sombra! ¡Nos toca ahora y siempre sacarlo de su cárcel mortal, iluminarlo con su valentía y su martirio, enseñarlo como ejemplo de corazón purísimo! ¡Darle la luz! ¡Dársela a golpes de recuerdo, a paletadas de claridad que lo revelen, arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz! Pablo Neruda
dimarts, 2 de febrer del 2010
dimarts, 26 de gener del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
